Caminaba por el andén oeste de la estación Baker Street, iba con la cabeza gacha, harto de los apretujones y el olor que había soportado dentro del subte. Después de atravesar los molinetes, recorrí pesadamente los pasillos, hice tres pasos por la escalera, y al levantar la vista me di cuenta de su presencia, estaba bajando, me miraba con fijeza -sus ojos eran negros, profundos, enigmáticos-, pero enseguida desvió la vista. En ese segundo que me miró, lo dijo todo, fue una comunicación filogenética, un código de género, un mensaje que miles de palabras no habrían podido descifrar, pues venía de antes de la Glosa. Pasé a su lado observándola por el rabillo del ojo y seguí subiendo. A los pocos escalones me di vuelta y allí estaba, parada, mirándome otra vez, pero de nuevo me escatimó sus ojos y continuó descendiendo. Hice dos pasos, me detuve, pensé: ¿Y si vuelvo y le hablo? ¿Qué puedo decirle? Vos me estabas mirando y yo también te miré y… ¿qué? Una estupidez. Seguí mi camino, mientras la imaginaba en mis brazos. Pensé en el calor de su cuerpo, tramé su voz, fragüé sus besos, su risa… y salí hacia la noche, hacia el frío, hacia la cotidianeidad de mi vida.
THE LOOK
I was walking along the west platform of Baker Street station, heading down, fed up with all the pushing and shoving and the stench inside the tube. After having crossed the turnstile, I trudged through some corridors, I got to the staircase, gained three steps, raised my head and then I saw her, she was coming down, staring at me -dark, profound, puzzling eyes-, but soon her gaze shifted. In the moment she looked at me, she said it all, it was a phylogenetic communication, sex code, a message a thousand words wouldn’t have deciphered, because it came before Language. I passed by looking at her out of the corner of my eye. A few steps ahead I turned back and there she was, standing, staring at me again, yet one more time she deprived me of her eyes, her look, and continued walking down. I got two more steps up, stopped and thought: What if I go back and talk to her? You were looking at me and I was looking at you too and… what? Oh, screw it! I went on my way as I pictured her in my arms. I thought of her warmth, made up her voice, faked her kisses, her smile… and went out into the night, into the cold, into the plainness of my life.
O OLHAR
Caminhava pela plataforma oeste da estação Baker Street, ia com a cabeça para baixo, farto dos apertos e do cheiro que tinha agüentado dentro do metrô. Depois de ter atravessado as catracas, andei pesadamente através dos corredores, fiz três degraus pela escada, e ao levantar a vista percebi a sua presença, estava descendo, fitando em mim -com olhos pretos, profundos, enigmáticos-, mas em seguida desviou o olhar. Na hora em que me olhou ela disse tudo, foi uma comunicação filogenética, um código de gênero, uma mensagem que milhares de palavras não teriam podido decifrar, pois vinham de antes da Glosa. Passei por ela observando-a pelo rabo do olho e continuei a subir. Alguns passos à frente, virei as costas e aí estava, parada, mais uma vez olhando lá dentro de mim, mas de novo me roubou seus olhos e seguiu descendo. Fiz mais dois degraus, parei e pensei: E se voltasse para lhe falar? O que poderia lhe dizer? Você estava me olhando e eu também te olhei e... o quê? Uma besteira. Segui o meu caminho, enquanto imaginava ela nos meus braços. Pensei no calor do seu corpo, tramei a sua voz, menti os seus beijos, seu riso... e sai para a noite, para o frio, para a cotidianidade desta minha vida.
L’ESGUARD
Caminava per l’andana oest de l’estació Baker Street, anava amb el cap baix, fart de les estretes i l’olor que havia suportat dins el metro. Després de travessar els torniquets, vaig recórrer pesadament els corredors, vaig fer tres passes per l’escala, y al alçar la vista em vaig adonar de la seua presència, estava baixant, em mirava amb fixació– els seus ulls eren negres, profunds, enigmàtics -, però de seguida va desviar la vista. En eixe segon que em va mirar, ho va dir tot, va ser una comunicació filogenètica, un codi de gènere, un missatge que milers de paraules no haurien pogut desxifrar, doncs venia des d’abans de la Glosa. Vaig passar pel seu costat observant-la pel rabet de l’ull i vaig seguir pujant. Als pocs escalons em vaig girar i allà estava, parada, mirant-me altra vegada, però novament va escatimar els seus ulls i va continuar descendent. Faig fer dues passes, em vaig parar, vaig pensar: I si torne i li parle? Què puc dir-li? Tu em vas mirar i jo també et vaig mirar i... què? Una ximpleria. Vaig seguir el meu camí, mentre la imaginava als meus braços. Vaig pensar en la calor del seu cos, vaig traçar la seua veu, vaig forjar els seus besos, la seua rissa... i vaig sortir cap a la nit, cap al fred, cap a la quotidianitat de la meua vida.
LE REGARD
Je marchais sur le quai ouest de la gare Baker Street, j’allais, la tête baissée, j’en avais marre de supporter les bousculades et l’odeur dans le métro. Après avoir traversé les tourniquets, j’ai parcouru péniblement les couloirs, je suis arrivé à l’escalier, j’ai fait trois pas et en levant les yeux j’ai remarqué sa présence, elle descendait, elle me regardait avec fixité -ses yeux étaient noirs, profonds, énigmatiques-, mais aussitôt elle a détourné les yeux. Au moment où elle m’a regardé, elle a tout dit, cela a été une communication phylogénétique, un code de genre, un message que des milliers de mots n’auraient pas pu déchiffrer, car il venait d’avant le Langage. J’ai passé à côté d’elle en la regardant du coin de l'œil et j’ai continué à monter. À quelques marches je me suis tourné et elle était là, debout, en me regardant à nouveau, mais encore une fois elle m’a privé de ses yeux et elle a continué à descendre. J’ai fait deux pas, je me suis arrêté et j’ai pensé: Et si je reviens et je lui parle? Que puis-je lui dire? Tu m’as regardé et moi aussi je t’ai regardé et… quoi? Un rien. J’ai suivi mon chemin, pendant que je l’imaginais dans mes bras. J’ai pensé à la chaleur de son corps, j’ai composé sa voix, j’ai tramé ses baisers, son rire… et je suis parti vers la nuit, vers le froid, vers la quotidienneté de ma vie.
ΤΟ ΒΛΕΜΜΑ
Περπατούσα κατά μήκος της Δυτικής Πλατφόρμας του σταθμού Baker Street, πηγαίνοντας προς τα κάτω, αγανακτισμένος από τα σπρωξίματα και την μπόχα μέσα στον υπόγειο (σιδηρόδρομο). Αφού διέσχισα την περιστροφική πόρτα, σύρθηκα σε μερικούς διαδρόμους, έφθασα στη σκάλα, κέρδισα 3 βήματα, σήκωσα το κεφάλι μου και τότε την είδα, κατέβαινε κοιτώντας εμένα - σκοτεινά, βαθειά αινιγματικά μάτια,- αλλά σύντομα το βλέμμα της μετατοπίστηκε, την στιγμή που με κοίταξε τα είπε όλα, ήταν μια φυλογενετική επικοινωνία ερωτικός κώδικας, ένα μήνυμα που 1000 λέξεις δεν θα μπορούσαν να αποκρυπτογραφήσουν, διότι αυτή (η επικοινωνία) υπήρχε πριν την γλώσσα. Προσπέρασα κοιτώντας την με την άκρη του ματιού μου. Λίγα βήματα μπροστά γύρισα πίσω και ήταν εκεί, στεκότανε κοιτώντας με ξανά, Αλλά για άλλη μια φορά μου στερεί το βλέμμα της την όψη της και συνέχισε να κατεβαίνει. Ανέβηκα 2 ακόμα σκαλοπάτια, σταμάτησα και σκέφτηκα: τι θα γίνει αν πάω πίσω και της μιλήσω; Με κοιτούσες και σε κοιτούσα και εγώ και… τι; Αα….; γαμώτο !.... Συνέχισα τον δρόμο μου καθώς την φανταζόμουνα στην αγκαλιά μου. Σκεφτόμουνα την ζεστασιά της που έβγαζε η φωνή της, φαντάστηκα τα φιλιά της, το χαμόγελό της…… και βγήκα έξω στην νύχτα, στο κρύο στην απλότητα της ζωής μου.
LO SGUARDO
Camminavo lungo il marciapiede ovest della stazione di Baker Street a testa bassa, ero stufo degli spintoni e dell’odore subiti nella Metro. Dopo aver attraversato i tornelli, percorsi a fatica i corridoi, feci tre passi per le scale, alzando gli occhi notai la sua presenza, stava scendendo, mi guardava fissamente, -i suoi occhi erano neri, profondi, enigmatici-, ma subito distolse lo sguardo. Nel secondo in cui mi guardò, mi disse tutto, è stata una comunicazione filogenetica, un codice di genere, un messaggio che mille parole non avrebbero potuto decifrare, perche veniva da prima del Linguaggio. Passai accanto a lei osservandola con la coda dell'occhio e continuai a salire. Dopo pochi passi mi voltai e lei era lì, in piedi, guardandomi di nuovo, ma ancora una volta mi privò dei suoi occhi e continuò a scendere. Feci due passi, mi fermai, pensai: E se vado indietro e le parlo? Cosa posso dirle? Mi hai guardato e anche io ti ho guardato e… cosa? Una stupidaggine. Seguii la mia strada, mentre l’ immaginavo tra le mie braccia. Pensai al calore del suo corpo, composi la sua voce, tramai i suoi baci, il suo sorriso… ed uscií nella notte, nel freddo, verso la quotidianità della mia vita.